ES NOMÉS UN PAS

I arribà la primavera

i van tornar els capvespres d’estiu

i amb l’esclat de margarides i la blancor del gessamí

l’atzavara seguiria fent camí

retallant a cada migdiada el seu alè

quasi adormit

 

Flames

Per Sant Joan, escoltarem les vostres veus

desde l’altre costat de la foguera,

intuïrem siluetes anyorades

respirarem la vostra força en cada flama

i tal vegada…

el vostre tacte esdevindrà present

amb la miradade la nit

 

 

PANDORGA

 

A la casa del port, la cisterna és adormida

A la llar de foc, només la flama del record és viva

Al fons del corral la nua paret de pedra i de terra humida

Al terrat la llum atzarosa del present batec

A la cambra amiga, el pensament de milers d’oliveres

que em son l’alè del caminar obert i proper,

la confidència plena de millores trobades,

la ferma certesa del retorn al tacte lògic i just

Que és amic i ens neteja de camins absurds

 

Amb la casa del port havia somniat un any sencer

Al bancal rogenc m’hi deixava la vida

A la terra pedregosa hi dibuixava rostres

Als marges adormits els hi pregava reptes

Als camins imaginaris els demanava canvis

Als llorers i al romaní, l’atzavara i els garrofers

Al sotabosc  florit i tantes liles rialleres

Al bambú reposat li pregava companyia

A l’hortet tossut i pedregós

Al record d’aquell tot ple de serena

A la melangia d’aquell horitzó que ara s’allunya

Al sempre present instant que m’acompanya

A la serralada amiga amb qui jugava

A la il·lusió carregada de certesa

A les branques desitjoses de respostes

Al bategar de millores creadores

A la terra bressol i l’ànima neta

A la cambra dibuixada de marges ferms

A la nit de grills i d’aigües quietes

A la gent amiga i la conversa humil

A la festa dels jorns a la muntanya

A la Pandorga que fou desig i fou destí

Al somni sortejant el camí encertat

A l’ideal d’un bressol de terra i el refugi ferm

Al roquer observador i l’ànima al vent

A la pedra despullada i la font per fer

A la nena que encara sóc i sempre seré

Al somriure del temps planer que m´és camí

Al gessamí de bon matí

Al tremolar de la meua veu dintre el silenci discret

Al crit esventat i la sàlvia confident

A la terra remeiera que em guareix

A la casa de mitja vida, sempre casa

Del record i l’esperança

L’enyorada i la somniada

On tot ahir recomençava.

GUIRIGALL

Unes branquetes de grèvol al pensament

i el guirigall de xiquets als bancals de baix

i la revolada de moixonets anunciant la caiguda de la tarda

i mentre….

com una martellada que no deixa de fer-se present

la foragitada i esventada, la famolenca paraula

que amb una sotragada s’escola per fils invisibles

ofegant la humida serenor del capvespre

Cerco lluny el missatge de margarides nues

El repòs de l’ànima, empedrada pel record

I pels malsons

La barreja de la inflamada ansietat i de la por

La irrespectuosa paraula esmicolada pels fils invisibles

La fam de les ànimes, el fred, la mort

Lladregots de l’alegria aliena

I ara, em demano per la fera fugaç

Em refugio en el silenci i en el glop auster

Vampirs d’il·lusions, vampirs de vida

S’esmicolen els seus mots pels fils invisibles de l’engany