PANDORGA

 

A la casa del port, la cisterna és adormida

A la llar de foc, només la flama del record és viva

Al fons del corral la nua paret de pedra i de terra humida

Al terrat la llum atzarosa del present batec

A la cambra amiga, el pensament de milers d’oliveres

que em son l’alè del caminar obert i proper,

la confidència plena de millores trobades,

la ferma certesa del retorn al tacte lògic i just

Que és amic i ens neteja de camins absurds

 

Amb la casa del port havia somniat un any sencer

Al bancal rogenc m’hi deixava la vida

A la terra pedregosa hi dibuixava rostres

Als marges adormits els hi pregava reptes

Als camins imaginaris els demanava canvis

Als llorers i al romaní, l’atzavara i els garrofers

Al sotabosc  florit i tantes liles rialleres

Al bambú reposat li pregava companyia

A l’hortet tossut i pedregós

Al record d’aquell tot ple de serena

A la melangia d’aquell horitzó que ara s’allunya

Al sempre present instant que m’acompanya

A la serralada amiga amb qui jugava

A la il·lusió carregada de certesa

A les branques desitjoses de respostes

Al bategar de millores creadores

A la terra bressol i l’ànima neta

A la cambra dibuixada de marges ferms

A la nit de grills i d’aigües quietes

A la gent amiga i la conversa humil

A la festa dels jorns a la muntanya

A la Pandorga que fou desig i fou destí

Al somni sortejant el camí encertat

A l’ideal d’un bressol de terra i el refugi ferm

Al roquer observador i l’ànima al vent

A la pedra despullada i la font per fer

A la nena que encara sóc i sempre seré

Al somriure del temps planer que m´és camí

Al gessamí de bon matí

Al tremolar de la meua veu dintre el silenci discret

Al crit esventat i la sàlvia confident

A la terra remeiera que em guareix

A la casa de mitja vida, sempre casa

Del record i l’esperança

L’enyorada i la somniada

On tot ahir recomençava.

GUIRIGALL

Unes branquetes de grèvol al pensament

i el guirigall de xiquets als bancals de baix

i la revolada de moixonets anunciant la caiguda de la tarda

i mentre….

com una martellada que no deixa de fer-se present

la foragitada i esventada, la famolenca paraula

que amb una sotragada s’escola per fils invisibles

ofegant la humida serenor del capvespre

Cerco lluny el missatge de margarides nues

El repòs de l’ànima, empedrada pel record

I pels malsons

La barreja de la inflamada ansietat i de la por

La irrespectuosa paraula esmicolada pels fils invisibles

La fam de les ànimes, el fred, la mort

Lladregots de l’alegria aliena

I ara, em demano per la fera fugaç

Em refugio en el silenci i en el glop auster

Vampirs d’il·lusions, vampirs de vida

S’esmicolen els seus mots pels fils invisibles de l’engany