A la casa del port, la cisterna és adormida
A la llar de foc, només la flama del record és viva
Al fons del corral la nua paret de pedra i de terra humida
Al terrat la llum atzarosa del present batec
A la cambra amiga, el pensament de milers d’oliveres
que em son l’alè del caminar obert i proper,
la confidència plena de millores trobades,
la ferma certesa del retorn al tacte lògic i just
Que és amic i ens neteja de camins absurds
Amb la casa del port havia somniat un any sencer
Al bancal rogenc m’hi deixava la vida
A la terra pedregosa hi dibuixava rostres
Als marges adormits els hi pregava reptes
Als camins imaginaris els demanava canvis
Als llorers i al romaní, l’atzavara i els garrofers
Al sotabosc florit i tantes liles rialleres
Al bambú reposat li pregava companyia
A l’hortet tossut i pedregós
Al record d’aquell tot ple de serena
A la melangia d’aquell horitzó que ara s’allunya
Al sempre present instant que m’acompanya
A la serralada amiga amb qui jugava
A la il·lusió carregada de certesa
A les branques desitjoses de respostes
Al bategar de millores creadores
A la terra bressol i l’ànima neta
A la cambra dibuixada de marges ferms
A la nit de grills i d’aigües quietes
A la gent amiga i la conversa humil
A la festa dels jorns a la muntanya
A la Pandorga que fou desig i fou destí
Al somni sortejant el camí encertat
A l’ideal d’un bressol de terra i el refugi ferm
Al roquer observador i l’ànima al vent
A la pedra despullada i la font per fer
A la nena que encara sóc i sempre seré
Al somriure del temps planer que m´és camí
Al gessamí de bon matí
Al tremolar de la meua veu dintre el silenci discret
Al crit esventat i la sàlvia confident
A la terra remeiera que em guareix
A la casa de mitja vida, sempre casa
Del record i l’esperança
L’enyorada i la somniada
On tot ahir recomençava.
